Divendres passat, la Rosa Romà va manifestar a la seu del Parlament de Catalunya la seva sorpresa perquè el Comitè d'Empresa demani més transparència, més dades i més informació per poder fer un Pla d’igualtat útil, eficaç i realment garantista dels principis d’igualtat, capacitat i mèrit, i que elimini qualsevol decisió arbitrària de la direcció.
També va afirmar que no s’entenia per què ens
queixem, si ja s’havien fet més de 30 reunions amb la representació de la
plantilla.
Però la pregunta és una altra: per què, després
de més de 30 reunions, la direcció no ha estat capaç ni tan sols de tancar la
diagnosi? És aquesta la manera de treballar quan, fins i tot, subcontracten
empreses que fan els informes jurídics per rebatre els del Comitè, que no
disposa de cap pressupost per igualar aquesta desigualtat de recursos?
Ja és hora que la direcció faci una mica
d’autocrítica i reconegui que amb opacitat no es pot avançar. Quan es trenca
la confiança, negociar després és molt més difícil. La Rosa Romà sap
perfectament que el problema no és la manca de reunions, sinó la manca de
dades, de transparència i de voluntat real de facilitar la informació
necessària.
Com justifiquen que la representació social ha
hagut d’anar a la GAIP (Garantia del Dret d'Accés a la Informació
Pública) per obtenir la informació que l’empresa no lliura? I que, al mateix
temps, es contracten grans despatxos d'advocats per portar al Tribunal
Suprem resolucions que evitin entregar aquesta informació?
I, arribats a aquest punt, la pregunta és
inevitable: quant costa tot això? Quant costa mantenir l’opacitat, els
litigis i els bloquejos, en lloc de facilitar una negociació real i honesta del
Pla d’igualtat?
Sense informació no hi ha negociació, hi ha
imposició. Si l’empresa només dona dades parcials, expedients
incomplets i fulls d'Excel sense columnes bàsiques, és impossible que el Comitè
pugui fer la feina.
Més de 30 reunions, però en cada una el Comitè
d'Empresa hem dit el mateix: no és suficient.
No celebrem fets que no s’han produït. No
creiem en relats de màrqueting. Un pla d’igualtat seriós exigeix
participació real del Comitè, diagnosi completa, dades veraces i transparents.
Quan la direcció amaga informació i, fins i tot, va al Suprem per no
facilitar-la, no fa un pla d’igualtat: fa pantalla.
La plantilla ha de saber-ho: la direcció
no diu tota la veritat. Això són veritats a mitges, el Comitè d'Empresa ho
denuncia.
La lluita per la igualtat de gènere avança
a Europa, però a TV3 es troba estancada per culpa de la direcció.
